Joan Maragall

Joan Maragall: 1860/1911

Joan Maragall és més clar exponent del romanticisme social de la poesia barcelonina, conegut com el poeta de la paraula viva, pel valor tant estètic com humà de la seva poesia, alhora tradueix i és autor d’assajos d’interès cultural, ideològic i polític.

Membre del moviment modernista i d’esperit romàntic entenia el fet poètic com una manifestació natural, no elitista, propera a la societat i capaç d’influir-hi.

A la seva obra, la ciutat és objecte de temor, amor i preocupació, de fet al llarg de la seva vida, Joan Maragall durà a terme una crítica constant de la societat burgesa catalana en un complicat equilibri entre el convencionalisme romàntic i la consciència sobre els problemes i la realitat del país.

A Maragall li va tocar viure una època convulsa.

Articles com “Oda nueva a Barcelona” on dialoga amb una ciutat que estima però a la qual és difícil comprendre-la posa de manifest la seva inquietud, ja que va viure successos difícils i que va tractar de plasmar en les seves obres: des de la bomba que va posar un anarquista al teatre del Liceu fins a la Setmana Tràgica de Barcelona (1909) que li va donar amb els articles L’església cremada, Ah, Barcelona…, La ciutat del perdó, insistint a la part de responsabilitat que corresponia a la burgesia catalana.

Va ser membre fundador de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans i proclamat mestre a Gai Saber (1904)

La seva producció poètica compta amb poemes tan coneguts com, El cant de la senyera, Cant espiritual, El comte Arnau, La vaca cega, La sardana, Oda a Espanya. Són esmentades les seves traduccions de Nietzsche, Goethe, Píndaro, Novalis, Homer.