Ildefons Cerdà
30 de juny de 2026
Joan Maragall
30 de juny de 2026
Carmen Amaya és una de les icones del ball flamenc, revolucionant l’expressió del ball folklòric que fins aleshores s’hi acostumava, amb un instint més passional, marcant la força i l’orgull de la cultura gitana.
Tot i que no se sap amb exactitud la data del seu naixement sembla que 1918 és la data amb més probabilitats de ser la real.
Carmen va aprendre a ballar ia cantar als carrers on es guanyava uns quants diners amb el seu pare.
Li van posar el malnom de la Capitana. Amb sis anys debut al restaurant “Les Set Portes” de Barcelona però va anar ballant al teatre “La Taurina” de Barcelona on va ser descoberta pel crític Sebastián Gasch, que li va suposar el reconeixement i una ascensió meteòrica a la seva carrera
«De sobte un salt. I la gitaneta ballava. Allò indescriptible. Ànima. Ànima pura.
El sentiment fet carn. El “taulao” vibrava amb inaudita brutalitat i increïble precisió.
La Capitana era un producte brut de la Natura. Com tots els gitanos, ja devia haver nascut ballant. Era l’antiescola, l’antiacadèmia.
Tot el que sabia ja ho havia de saber en néixer.
Promptament, se sentia subjugat, trastornat, dominat l’espectador per l’enèrgica convicció del rostre de La Capitana, per les seves ferotges dislocacions de malucs, per la bravura de les seves piruetes i la ferocitat de les seves voltes falltes, l’ardor animal de les quals corria parella amb la sorprenent exactitud amb què les executava.
Encara estan registrats a la nostra memòria com plaques indelebles la rabiosa bateria dels seus talons i el joc inconstant dels seus braços, que ara aixecaven, excitats, ara es desplomaven, rendits, abandonats, morts, suaument moguts per les espatlles.
El que més profunda impressió ens causava en veure-la ballar era el seu nervi, que la crispava en dramàtiques contorsions, la sang, la violència, la salvatge impetuositat de balladora de casta”.
El 1929, formava part del cartell del tablao Villa Rosa, que regentava, a Barcelona, Miguel Borrull,
El 1930 va actuar a l’Exposició Internacional i fa una gira per tot Espanya amb la companyia de Manuel Vallejo, al seu retorn a Barcelona i recomanada per José Cepero al Teatro Español.
El 1935, Luisita Esteso la presenta a Madrid en un espectacle del Coliseu i el mateix any treballa als teatres madrilenys de La Zarzuela, amb Conchita Piquer, Miguel de Molina, i al Fontalba., i pren part a Barcelona en una revista musical.
Actuar a la pel·lícula La Filla de Juan Simón, amb Angelillo, però va ser després de la seva interpretació a la pel·lícula Maria de l’O en què comença una nova gira per les províncies espanyoles, la Guerra Civil Espanyola la sorprèn a Valladolid i obliga que la companyia es traslladi a actuar a Lisboa, saltant el toll amb el seu pare, l’equip, i el.
Debuta al teatre Meravelles de Buenos Aires amb un gran èxit i expectació del públic, en companyia de Ramón Montoya i Sabicas.
Després d’un any al Meravelles, va fer una gira de quatre mesos per les ciutats de l’interior d’Argentina, tornant de nou als escenaris de Buenos Aires.
Però la seva gira seguiria (1936/1940) pel món sencer a països com Brasil, Xile, Colòmbia, Cuba, Uruguai, Mèxic, Veneçuela, Londres, París.
Va realitzar pel·lícules a Buenos Aires al costat de Miguel de Molina i va ser admirada pels músics Arturo Toscanini i Leopold Stokowsky, que en van fer públics elogis.
Va actuar el 1941 al Carnegie Hall de Nova York, amb Sabicas i Antonio de Triana.
Expliquen que va fer una foguera per fer uns espetons de sardines amb unes tauletes de la suite Imperial del Waldorf Astoria, valorades en més de 1800$ dels de l’època.
Potser per la seva naturalesa tan salvatge com el del nou món, el llavors president dels Units, Franklin Roosevelt, la convido a actuar en una festa a la Casa Blanca, també Roosevelt li va regalar una jaqueta bolera amb incrustacions de brillants.
El 1942 Carmen és una atracció al Hollywood Bowl amb una versió de “L’amor Bruixot” de Manuel de Falla amb l’Orquestra Filharmònica davant un auditori de vint mil persones, va ser portada de revistes, va gravar per a companyies discogràfiques i va intervenir en gran quantitat de pel·lícules.
Actua al Teatre dels Camps Elisis de París, més tard a Londres ia Holanda, segueix amb Mèxic i una altra vegada a Nova York i Londres, per continuar per Sud-àfrica i Argentina, i de nou tornant a Europa.
Convertida en una estrella internacional decideix tornar a Espanya el 1947 al Teatre Madrid, amb l’espectacle “Embrujo español” on la llegenda de la seva genialitat va continuar creixent amb històries pintoresques i difícilment demostrables.
El 1948 Obté un clamorós èxit al Princess Theater de Londres.
El 1950 recorre Argentina en la seva gira per Amèrica. El 1951 balla a Roma ia Barcelona al teatre Tivoli, continuant a Madrid, París, Alemanya, Itàlia.
A Londres rep la felicitació de la Reina, i apareix l’esdeveniment en diferents publicacions.
Segueixen les gires per tot el nord d’Europa i tot Amèrica, amb grans triomfs com el de Westminster Theater de Londres i el del Teatre de La Zarzuela de Madrid el 1959.
La seva última pel·lícula va ser “Els Tarantos”, de Rovira-Beleta el 1963, any en què mor als 45 anys per una afecció renal.
La seva mort va impactar tothom flamenc i en particular la comunitat gitana que va convocar gitanos d’Espanya i França, al seu enterrament.
Les seves restes descansen a Santander amb les del seu marit
El 1966, es va inaugurar a Barcelona el seu monument, al parc de Montjuïc. A Buenos Aires li van dedicar una del carrer.
Els mestres León i Solano van compondre la copla “Aquella Carmen” a la seva memòria.
