Ildefons Cerdà

Va néixer a Centella, Osona de Barcelona en una propietat de la seva família el Més Cerdà de la Garga. Era la cambra de sis germans i les arrels de la seva família estan documentades a la plana de Vic des de 1440 la seva família de tradició liberal i ascendència rural tenia ingressos a través del comerç marítim americà.

El 1832 es va traslladar a Barcelona per estudiar matemàtiques, arquitectura i nàutica a l’Escola de la Llotja, després de negar-se a seguir els estudis eclesiàstics als quals el seu pare l’havia destinat a Vic però no va aconseguir el títol d’arquitecte, per això el 1835 es trasllada a Madrid per estudiar a l’escola d’Enginyers de Camins. Després de moltes estretors per la manca de suport de la seva família obté en 1841 el títol d’Enginyer, treballant com a enginyer Estatal a la Prefectura d’Obres Públiques entre 1839 i 1849, va tenir destinacions com Múrcia, València, Terol, Tarragona, Girona i finalment Barcelona, ​​on col·laboro en les obres del primer ferrocarril espanyol.

Realitzo síntesi estadístiques per a diferents tipus d’habitatges tant casa aïllades com col·lectives i per a diferents estrats socials

En morir el seu pare i els seus dos germans grans hereto un patrimoni important, podent-se permetre entrar en política en 1849 per ia través de la seva professió urbanitzar la societat com el mateix afirmo. Al vessant econòmic, Cerdà va establir les normes d’infraestructura, de divisió de la propietat i d’atribució de les parcel·les dels terrenys de la Barcelona nova.

L’any anterior 1848 s’havia casat amb la pintora Magdalena Clotilde Bosch Calmell, filla del banquer Josep Bosch Mustich, amb qui va tenir quatre filles, l’última es comentava a la societat de la seva època que no era filla de Cerdà però ell la va reconèixer com a seva, però els continus problemes matrimonials provoca la separació de la parella en 1848.

La seva obra més important i més reconeguda internacionalment és el pla d’eixample per a la ciutat de Barcelona “El Pla Cerdà”. Els seus inicis i posterior aprovació el 1859 va estar envoltat de polèmiques per la imposició des del govern d’Espanya que fos l’enginyer Cerdà qui executés el projecte urbanístic i no altres arquitectes de renom en aquell moment, a més de l’oposició del consistori municipal, també xocava amb la visió de la nova burgesia catalana que veia com a referent per a la peculiar.

La quadrícula original de Cerdà dissenyava carrers de 20, 30 i 60 metres d’amplada. Les pomes tenien construccions en només dos dels quatre costats, que oferia una densitat de 800.000 persones. Amb el seu primer disseny, l’eixample hagués estat ocupat totalment el 1900, encara que posteriorment per accions especulatives es va densificar ostensiblement.

Cerdà defensava el racionalisme i l’equilibri entre els valors urbans i els avantatges rurals. fileres al voltant d’un pati interior a través del qual tots els habitatges disposen d’una ventilació adequada i reben llum natural del sol, com recomanaven els moviments higienisses, homogenitzant les condicions d’habitabilitat dels habitatges per a tots els estrats socials.

La nova estructura del pla per a la ciutat incorporo la “poma de cases”, d’una forma completament singular en comparació amb altres ciutats europees, dissenyades en estructura quadrada de 113,33 metres amb la solució final del projecte dels xamfrans a 45º. Cerdà dissenya l’Eixample il·limitat, una quadrícula regular al llarg de tot el traçat urbà, englobant internament espais verds i serveis.

No només tenia una visió igualitària i científica en el seu vessant higienista, sinó que preveia el creixement il·limitat pel seu caràcter matemàtic i geomètric, definint una amplada de carrers inusitada, per evitar la densitat humana en què en aquella època es vivia a la ciutat, anticipant-se als conflictes de la mobilitat motoritzada que arribaria.

Cada barri tenia una zona habilitada per a edificis públics. Incorporo el traçat de les línies ferroviàries sumant l’accessibilitat a la ciutat, tenint en compte que en el futur havien d’anar subterrànies.

Ildefonso Cerdá va desenvolupar un autèntic estudi sociològic com a apèndix a la seva “Teoria general de la Urbanització” que tractava de solucionar els problemes de la concentració demogràfica de les ciutats i del desenvolupament industrial. En aquest tractat va plantejar teories que ja havia aplicat al Projecte de Reforma Interior i Eixample de Barcelona incloent-hi una valoració de les desigualtats socials en la salut de les classes populars, comparant les diferències d’esperança de vida segons el seu estatus social.

A “Quatre paraules sobre l’Eixample” de 1861 desenvolupa el primer sistema de compensació i la tècnica de reparcel·lació com a mitjà per a una justa distribució de beneficis i despeses del pla urbanístic, per consensuar els interessos dels propietaris i la necessitat de terrenys d’una forma proporcionada, podent edificar en proporció a la parcel·la aportada. Aquest sistema s’inclouria al Projecte de la Llei Posada Herrera que seria una legislació pionera a Europa, tant per a Madrid com per a Barcelona i que un segle després també s’incorporaria a la Llei del Sòl del 1956.

Cerdà va viure i va patir una esgotadora campanya de desprestigi personal amb llegendes i mentides, difonent-se fins i tot que “no era català”. Les institucions també ho van menysprear doncs la creació d’aquest projecte adjudicava el seu nom a un carrer principal, oferiment que mai no es va plantejar, de la mateixa manera l’alcalde Francesc Rius li va negar un monument ja dissenyat el 1889 per Pere Falqués.

Va morir el 1876 malalt i gairebé en fallida perquè el govern no li pagava els honoraris dels seus treballs, a Cantàbria al balneari de Caldas de Besaya.

A la necrològica del diari “La Imprenta “es publico

«El senyor Cerdà era liberal i tenia talent, dues circumstàncies que a Espanya perjudiquen i solen crear molts enemics…»

El 1960 es dóna el seu nom a una plaça “plaça Cerdà”, una plaça ubicada fora de l’eixample, i recordada pels constants problemes d’inundacions pel mal clavegueram que a més era una de les màximes preocupacions d’Ildefons Cerdà. El 1971, les seves restes mortals es traslladaren al cementiri nou de Montjuïc, coincidint amb la reimpressió de la seva Teoria general de la urbanització.