L’enveja com a pecat secret

L’enveja forma part d’un dels grans set pecats capitals: la supèrbia, la gola, l’avarícia, la mandra, la luxúria i, finalment, la maledia enveja….un pecat secret…

L’enveja és l’emoció més generalitzada i penetrant de la resta de les sis infraccions, ja que l’avarícia es pot generar a partir de l’enveja, que també es fa palesa a la gola i la luxúria, i forma part de la ira i la supèrbia encara que sigui més oculta i latent.

És de tots els pecats, el menys divertit, i potser el més fosc o malèvol, ja que pot portar a càrrec seu tots els altres, i encara que pugui ser el més subtil i dissimulat, o almenys, el més difícil de reconèixer, és sens dubte, el menys productiu tant per al que la pateix com per al que la manifesta.

L’origen de l’enveja, com el de la intel·ligència és desconegut, i curiosament tots els filòsofs que van escriure amb major agudesa sobre aquesta, eren solters: Kant, Kierkegaard, Shopenhauer i Nietzsche.

– Kant, va analitzar i classificar l’enveja com a esport provincià i abominable, advertint que en una societat equilibrada, on l’objectiu principal és la igualtat, l’enveja té grans possibilitats per al desenvolupament. També la va classificar d’impuls natural, una passió que no només angoixa i turmenta l’individu, sinó que intenta destruir la facilitat o la sort dels altres.

– Nietzche dóna per fet que l’home pobre d’esperit enveja el generós esperit.

– Segons Shopenhauer, l’home és un ésser salvatge, l’objectiu és domesticar-lo i reeducar-lo, recordant-nos que l’enveja s’acaba colant a l’ànima de qualsevol ànima vivent i normalment sempre vindrà acompanyada d’odi, i que l’enveja mai no es pot percebre en les capacitats innates i el talent de persones d’una intel·ligència extraordinària.

– Lord Chesterfield afirma que la gent odia aquells que el fan sentir la seva pròpia inferioritat, i afirma que els que tenen menys confiança en si mateixos són més envejosos que els altres, també els més febles i covards.

– Actualment, també hi ha múltiples opinions que sostenen que la societat capitalista, que defensa el mercat lliure, fomenta la competència incitant a comprar més i més, aliada al costat de la indústria publicitària la qual se la considera també com una gegantina màquina creadora d’enveges en fomentar necessitats i desitjos.

Naixem o ens fem envejosos?

Els testimonis de l’enveja ja es reflecteixen en el passat llunyà, tenim Caín que va matar el seu germà Abel pels sentiments d’enveja.

Dels deu Manaments el sisè és el que més afecta l’enveja, i diu així: “No cobejaràs la casa del teu veí, tampoc la seva dona, ni el seu bou ni el seu ase, ni res que li pertanyi” .

Els grics consideraven l’enveja com una part més de la naturalesa humana que es manifestava amb intensitats diferents en les persones, i creien que no es podia eradicar, per la qual cosa intentaven apaivagar-la tractant que ningú sobresortís massa de la resta de compatriotes.

Un exemple d’això és l’exili d’Arístides el Just, qui segons Plutarc va ser apartat de la societat per un excés de virtut, «estic fart de sentir que en diuen just a tot arreu» (diuen que exclamo un ciutadà atenès)…

Per als freudians l’enveja és la que fa girar el món, «complex d’edipo», «enveja del penis», «enveja entre germans» etc… l’enveja sempre mostra la seva cara com un pecat secret…

Tots vivim a tres nivells de l’existència: la persona pública, la persona de família i amics i la personalitat profunda. Aquesta darrera és la que només la persona mateixa coneix, les seves aspiracions, ressentiments, fantasies i desitjos que no sol desitjar exposar al coneixement aliè.

En aquest nivell profund és on resideix l’enveja, en aquesta regió mana el subconscient o inconscient… i davant de l’eterna pregunta de: per què ell o ella si?…I jo no?…, o, Per què jo sí, i ell o ella no?… sorgeixen els sentiments d’injustícia natural en la comparativa de la societat en què viu, etc. diverses.

Gelosia, Enveja, Beligerància…No és el mateix…

Entre l’enveja i la gelosia, els més intensos solen ser aquests últims, que acostumen a ser més realistes, sobretot perquè no sempre tenen un paper sexual .

Un està gelós del que hom té, però l’envejós del que tenen els altres…

La gelosia no és sempre pejorativa, al capdavall, un pot estar gelós de la seva dignitat, dels seus drets, del seu propi honor o de la seva intimitat.

No hauríem de confondre tampoc l’enveja amb la bel·ligerància, per exemple :

Quan hom desitja alguna cosa i lluita per això competint amb més i menys agressivitat, ho fa cara a cara i això canvia el sentit negatiu i valdi de l’enveja.

L’enveja mai no és raonable i oberta…és silenciosa, hostil, freda i secreta…com un desig impotent de rancúnia oculta i mortificant… que reconcome i consumeix a qui la sent…

“Mira els ulls de qui més s’inclina”

L’enveja produeix éssers ambiciosos i excèntrics en el millor dels casos, i en el pitjor, éssers destructors que prefereixen que tots s’enfonsin en la tristesa o la mediocritat, abans que ningú sigui més feliç o més poderós que ells.

L’enveja és el gran raser: si no pot elevar les coses, les rebaixa…per això un dels principals components dels ingrats és l’enveja, cosa que fa que els envejosos (segons “Kant”) intentin destruir la felicitat dels altres.

L’envejós sol recórrer a la ironia, que és l’art de dir una cosa quan en vol dir una altra. També es detecta l’enveja amb un excessiu menyspreu encara que vagi dirigit a un mateix sobrevalorant les situacions.

Una estratègia de l’enveja és comptar amb el seu objectiu desitjat, utilitzant una flamarada de complerts, això no només obeeix a la seva necessitat de camuflar-se amb el vestit de l’admiració, sinó també a la cobdícia de la persona, que vulgui posseir totes les qualitats que inicialment deslliguen la seva enveja.

On s’acaba el sentiment d’injustícia i comença l’enveja?

No sempre és fàcil diferenciar o separar l’enveja d’un sentit de justícia determinat. Un veu alguna cosa, ho vol i sent que és just i assenyat que li pertanyi a ell i no a la persona que en té. Aviat perd tot l’equilibri i la perspectiva sobre el que enveja. L’envejós més intel·ligent sabrà contenir-se i tractés de no descobrir-se amb paraules, però si ho és menys, perdrà el control i parlarà tan sovint del tema que cridarà l’atenció amb els sentiments de competència.

L’enuig de l’envejós sol ser més per la bona sort immerescuda que per la merescuda, però s’intueixen més sentiments personals que no pas amor a la justícia.

L’enveja és un verí cruel, gairebé tots hem estat víctimes i botxins…

Però heus aquí algunes preguntes… Per què no envegem Bill Gates?? Però sí al company o veí proper que guanya més que nosaltres al mateix lloc…o és més atractiu, o simpàtic, o talentós???

L’enveja és un sentiment massa lleig per admetre’l obertament i cuida el seu camuflatge tant que sol amagar-se en el més profund de si mateix. Tot i que sol carregar amb molta facilitat quan algú sobresurt lleugerament del munt.

Enveja entre sexes:

Qui senten més enveja els homes o les dones ?

Val a dir que l’enveja dels homes és més extensa que la de les dones. Als homes tot els sembla possible, fins al que és molt improbable.

És possible que la majoria dels homes no envegin les dones perquè les conceben com un premi per a les seves vides? ara que el seu alliberament els permet entrar a la magnífica loteria de les recompenses mundials, podem pensar que també moltes celaran preses de l’enveja…desitjos que estimulessin sentiments de competitivitat, expectatives fantàstiques…decepcions irritants…

Estudis sociocientífics avalen que els homes senten més enveja a l’àmbit purament sexual. És a dir, per a ells el que ofèn no és la seva aparença, sinó el que en pot obtenir.

L’atracció de dones és potser l’esport masculí més antic que existeix, i quan algú va massa proveït per practicar-lo, genera automàticament l’enveja cap a aquells homes que són capaços d’atreure l’atenció de dones.

Allò que les dones envegen dels homes és el que es podria dir que ha creat el moviment feminista d’una manera generalitzada. Envegen la llibertat de triar professió i parella o la possibilitat de viure amb la mateixa comoditat que els homes.

Un dels grans motius de les enveges entre dones és la mera bellesa.

Segons Shopenhauer ”Una dona realment bella no té amigues”. Podem imaginar l’enveja d’unes quantes dones cap a una dona que capta l’interès dels homes de la sala. També l’enveja que sent una dona respecte a una altra pel sol fet d’haver tingut millor sort que ella a la vida.

Què és el més envejable??

Què és el que el món defineix com a envejable?

Com a caràcter general, la riquesa, la bellesa, el poder, el talent, els coneixements i les tècniques, però el més és una extraordinària bona sort…(també podríem afegir joventut, especialment en l’actualitat).

Algunes d’aquestes capacitats són dons nats, d’altres requereixen esforç i menys l’atzar d’una bona estrella. Però tots ells col · loquen els posseïdors en avantatge respecte als altres .

L’enveja a la Política:

La política és generadora d’enveges per la seva capacitat de poder, existeixen a tots els corrents, capitalistes, socialistes, populistes etc…

Alguns afirmen que l’avarícia és el pecat de les societats capitalistes i l’enveja és el de les socialistes. Però mirant-lo de manera més optimista, alguns afirmen que l’avarícia és poc més que enveja amb desitjos d’emulació.

Els polítics de l’actualitat governen per al futur amb les armes del passat, duen a terme estratègies plenes d’incognites, creen situacions on les injustícies es donen fins i tot amb les lleis més justes…la burocràcia, els temps de palau, les minories, els voltors etc… com en una foguera de vanitats fan que el sentit «ostracisme» és el perill a què s’arrisca les persones que desitgen destacar per la seva feina i com ja sabem encara hi ha famílies fins i tot d’amics.

Gaudir de la caiguda…

En termes generals, la sensació de gaudir de la caiguda (encara que només sigui dels que estan més alts) és una conducta totalment integrada a l’ésser humà, a la societat cruelment el reconforta saber que de vegades no som tan desgraciats com altres, o fins i tot de vegades creiem que són mereixedors d’aquestes caigudes.

Alguns psicòlegs creuen que la força motriu que impel·leix aquesta alegria morbosa no és l’enveja, sinó el ressentiment.

Però el ressentiment sol anar darrere de l’enveja, és un estat mental que genera en qui el posseeix un sentiment general de rancúnia i amargor cap a la vida.

Només quan no es pot fer res contra allò que s’enveja comença a odiar-se i la necessitat de venjança acaba convertint el sentiment inicial en ressentiment. La crítica que fa el ressentiment per la notorietat aliena no busca l’eradicació d’allò que es considera erroni o maligne, sinó que espera la seva pròpia destrucció com un just fi.

“L’enveja és millor despertar-la que sentir-la”…

L’enveja és freda, callada, tallant, estèril, embota el pensament i la generositat, sufoca qualsevol esperança de pau i acaba consumint el cor…l’enveja és millor despertar-la, que sentir-la…