De l’amor al desamor i torna a començar

La clau del desamor és a la infància

Aquest va ser el gran descobriment del científic anglès John Bowlby (1907-1990) que va detallar l’estructura i la forma de seguretat generada per l’aferrament infantil. El rebuig de la parella o el desamor evoquen els sentiments primitius i poderosos atiats per l’allunyament dels éssers estimats.

Bowlby va comprovar que els humans estem dotats amb circuits neuronals d’aferrament seleccionats per les pressions evolutives i naixem proveïts de mecanismes programats per formar forts vincles afectius. Quan aquests enllaços es trenquen, sona el senyal d’alarma de la por de la mort o de l’abandó. Aquesta emoció desperta cada cop que percebem que alguna cosa ens separa d’un ésser estimat definitivament.

El que suggereix la ciència moderna és que, el desamor desenterra les pors que de nen xopaven l’ansietat de la separació de la mare i ara, més que abans, també del pare, paradoxalment, quan som adults no disposem de més eines per fer front al desamor que les que teníem de nens per combatre l’ansietat de la separació, perquè els mecanismes són.

Amb tota probabilitat, l’experiència més estressant per a un nadó és la separació de la mare que el cuida per garantir-ne la supervivència. El mecanisme de desesperació per separació o desarrelament és innat en els nadons per ajudar-los a sobreviure. El mecanisme es dispara quan la mare surt del dormitori dels nens. Als adults el mateix mecanisme s’activa quan es perd un gran amor. Les primeres separacions de la mare incrementen els nivells de corticotropina, la substància bioquímica de la por. Estudis duts a terme tant amb micos com amb rates han mostrat fortes coincidències entre les separacions prematures i els nivells elevats de cortisol, hormona d’estrès.

Que aixequi la mà la mà qui sàpiga què sent un nen per dins quan està sol. En certa manera, en menor o major mesura, tothom ho hem sentit, i ho traslladem a l’etapa adulta en el nostre comportament reflectint-ho en l’ansietat. Coneixem aquest impacte de la solitud alimentada per l’ansietat de la separació. La base de l’aferrament a la família o refugi segur sempre va ser el punt de partida.

L’amor és al cervell o al cor?

Avui comencem a saber que l´amor es mou per raons evolutives i biològiques molt precises. La revolució tecnològica permet, per primera vegada en la història de l’evolució, que la ciència abordi els secrets de l’amor. Tot té un perquè… de vegades ens és difícil entendre perquè ens agrada una persona, o ens enamorem, o quan tenim la necessitat de voler formar una família o sentim l’impuls irrefrenable del desig. Les claus per comprendre l’amor es basen en la química i la imaginació del cervell, a més de milers de raons evolutives de la vida en parella que manté aquesta espècie fora de l’extinció aliada als nostres instints de supervivència. El cervell també té moltes respostes similars que van associades directament a la infància i que se’ns fan incomprensibles, com ara el desamor dels adults, que és la indefensió davant dels estralls idèntics del desemparament infantil.

La serotonina i el desamor:

La serotonina encapçalen la llista de les substàncies que modelen un desamor. La manca de serotonina s’ha relacionat amb agressivitat, depressió i ansietat.

Segons Marazziti i el seu mètode va comprovar que les persones que patien de trastorn obsessiu compulsiu, en què els nivells de serotonina és inusualment baix i tenen un factor en comú amb les persones enamorades: tenen pensaments obsessius similars, i tant ells com els pacients es poden passar hores i hores abstrets amb un objecte o persona. Tots dos grups fins i tot poden ser conscients que les seves obsessions són una mica irracionals, però no se’n poden alliberar. Així que Marazziti es va preguntar si també disminuïen abruptament els nivells de serotonina dels enamorats.

A l’explicar aquestes troballes, la divulgadora Kathryn S. Brown recorda que, per comprovar-los, Marazziti i el seu equip es van posar a la caça i captura de l’amor a través d’estudiants (nois i noies d’una facultat de Medicina de Pisa) que s’haguessin enamorat en els últims sis mesos, però es van triar persones obsessionades amb persones que eren obsessionades. sexuals amb la persona estimada.

Es buscaven vint Romeus i Julietes amb una passió espontània, sense les interferències pròpies de les tempestes sexuals hormonals o l’assossec que provoca el pas del temps.

L’equip va reclutar vint persones més amb diagnòstics de trastorn obsessiu compulsiu i vint més que ni estaven enamorades ni patien trastorns psiquiàtrics.

Les conclusions de l’experiment van confirmar les sospites inicials: els estudiants “normals” tenien nivells habituals de serotonina, mentre que els altres dos grups (els que estaven enamorats i els que patien trastorn obsessiu compulsiu) tenien nivells més baixos, fins a un 40%.

Per confirmar la intuïció que els nivells de serotonina només es desplomen durant les primeres fases de l’amor, i no després, els investigadors van sotmetre sis estudiants a les mateixes proves durant un any després de l’inici de l’estudi. Van comprovar, efectivament, que els nivells de serotonina havien tornat a la normalitat, i que l’afecte més subtil cap a la parella havia substituït els sentiments.

Les persones enamorades donen índexs de cortisol més elevats, reflectint així l’estrès que produeixen els estímuls associats als inicis d’una relació sentimental. Fa falta nivells d’estrès moderat per iniciar una relació. L’amor és una arma de doble tall, i certament enamorar-se i ser correspost a més de fer-nos sentir bé, ens fa sentir eufòrics i obsessionats amb la persona estimada fent la impressió que és un estat idèntic a les conductes obsessives que es concentren en l’alteració de la conducta.

El que passa amb la serotonina és intrigant perquè és l’hormona del plaer, però contradictòriament, a la primera fase de l’amor no sol suscitar la calma mental pròpia de la serotonina. Una bona trobada genera ansietat perquè, encara que es pugui començar a estar enamorat, no sol ser còmode sentir les incògnites que produeix experimentar aquest amor en particular.

Les hormones de l´amor…les hormones de la fidelitat

Segons Bartels, les regions cerebrals riques en oxitocina i vasopresina, les hormones de l’amor, se superposen amb força sobre les riques en dopamina, el neurotransmissor tradicionalment associat amb el circuit de recompensa del cervell.

S’ha suggerit que les preferències mostrades per una parella a llarg termini es deuen als circuits de vasopresina, d’alguna manera, connecten amb els circuits de dopamina, per la qual cosa s’associarà a una parella determinada amb una sensació de recompensa.

En aquelles regions del cervell dels mamífers monògams riques en dopamina, els anomenats receptors de la vasopresina són més abundants que en els mamífers promiscus. El seu nivell elevat podria ser la causa o una de les causes evolutives que van propiciar la connexió entre circuits.

Les zones que coincideixen amb les àrees oxitocina i vasopresina, representen clarament “l’aferrament bàsic” amb la qual cosa, en els humans, a aquestes zones se les podria qualificar de “substrat neuronal de l’amor pur”. L’atzar va voler que s’unifiquessin els circuits per identificar la parella escollida amb els del plaer i per això naixés l’amor irresistible.

Per tant, la fase primerenca de l’amor s’assembla a una muntanya russa hormonal, amb pujades i baixades brusques que indueixen els diferents estats i que una relació es pugui estabilitzar més endavant.

Qui no reconeix una situació com aquesta? És química i sobtada, però ja té tot el potencial d’amor absolut. No és el moment adequat per a la calma i al costat de la baixa serotonina, sorgeix un rebuig per deixar-se arrossegar immediatament per estímuls nous que trastoquen compromisos ja adquirits. Puja el nivell de vasopresina… qui guanya? Qui perd? Té més possibilitats de guanyar aquell dels dos que sigui conscient de cavalcar en una muntanya russa i sàpiga esperar que soni el xiulet del final, per reiniciar el camí després de la tempesta hormonal.

Una altra de les causes del desamor…el sexe del cervell…

La veritat és que abans la gent només se separava perquè s’odiaven i ara perquè ja no s’estima prou. I també podem afegir que els neurocientífics han admès que una altra de les causes per què podem suggerir les bases biològiques del desamor és la màxima que el cervell té sexe.

A causa de les fluctuacions que comencen ni més ni menys que als tres mesos de la vida i que duren fins després de la menopausa, la realitat neurològica d’una dona té un grau de variabilitat que és difícilment entenedora pels homes. Els canvis sobtats d’humor, l’excitació que somatitzen sensorialment les dones figuren sovint com a grans causes del desamor. Tampoc no és fàcil conciliar estructures d’espai diferents al cervell d’homes i dones. Les primeres disposen de més neurones per als centres que regeixen els sentits del llenguatge i l’oïda i també són més grans els sentits ocupats per l’hipocamp que abasta els punts neuràlgics de la memòria i les emocions. Per què si els homes no s’estranyen tant, que les dones recordin amb tanta precisió detalls vinculats a l’amor que per a ells són imperceptibles? En canvi ells dediquen dues vegades i mitja més d’espai cerebral al seu instint sexual, per això ells s’enverinen amb la frase “ara no em ve de gust…”

A totes les cultures se sap que els homes s’enamoren més ràpid que les dones però ningú ha pogut demostrar que el seu lívid funcioni de manera diferent. El descobriment recent sobre la incompatibilitat entre l’estrès i l’orgasme femení explica no només moltes de les desventures amoroses, sinó també fins a quin punt l’organització social camina per senders oposats als condicionants biològics.

L’amor real no porta els ulls embenats, potser els tenim nosaltres, deixant-nos confondre, la seguretat d’allunyar la soledat de les nostres vides o trobar una parella que espiritualment ens completi i amb la qual puguem compartir penes i alegries. De nosaltres depèn seguir la pista i no autoenganyar-nos.