Com vaig arribar a ser una escort

Quan vaig arribar a Barcelona, ​​venia rebotadíssima de la meva família i força sola.

Certament tenia ganes de perdre’m en una gran ciutat i començar de zero…exactament no sabia de què…però desitjava saber què era això d’una vida intensa i autònoma…

Vaig trobar feina en una cerveseria, just tot allò oposat al que havia estudiat (belles arts) però de moment no tenia plantejaments de futur ni res d’això.

En fi, després de diversos dies de ficar la pota a l’oca, vaig començar a defensar-me força bé, encara que la feina era esgotadora… però per altra banda el sector de l’hostaleria i la nit, va fer que en pocs dies ja fes amics.

La veritat és que m’ho passava molt bé…la gent sol agrair la bona ona amb bona ona, i sobretot em vaig relaxar de les meves tensions.

Un bon dia va aparèixer el cap amb una noia molt extremada, i ens la va presentar com a germana.

Aquí va començar el desastre, ella venia a rendibilitzar el negoci. S’ha acabat el bon rotllo i es va convertir en una autèntica cerveseria anglesa.

Ja no es podia parlar amb els clients, no es podia tal…no es podia quin…i clar va complir el meu contracte, em van donar les gràcies i em van dir que ja em trucarien per més endavant.

Bé la veritat és que em vaig enfadar una mica, però després vaig pensar …i què!! No passa res!! Buscaré una altra feina!!… faltava més…

Vaig anar a diverses entrevistes i res de res. Una cosa és que només necessiti el bàsic per sobreviure i una altra de molt diferent era haver de demanar diners als meus pares per subsistir.

Així que vaig començar a trucar a amics a veure si sabien d’alguna feina que es guanyés prou per no demanar al metro.

Va ser llavors quan una amiga que havia conegut a la cerveseria, em va comentar que ella treballava en una barra americana i que el mateix em donarien feina com a cambrera.

Quan vaig entrar al local vaig al·lucinar…la barra estava plena de miralls amb llums vermelles i blaves…(una horterada tremenda)… i em van dir que podia començar en el moment que volgués i que a més del sou tindria una comissió per les copes que em convidessin.

Així que em vaig passar el dia flipant amb les noies i amb els clients…(allà semblava tot tan desinhibit)…després van començar a convidar-me copes a mi també i vaig acabar alternant igual que elles…però sense més!!

Dia a dia em vaig fer el meu lloc allà …tot transcorria amb força normalitat en la meva vida fins que el vaig conèixer…era un paio que només veure’l em va atrapar…ell semblava passar de tot però al mateix temps sabia de tot.

Per descomptat tothom el saludava de molt bon rotllo i els petons i encaixades amb les noies, ho feien dels de la casa.

Quan em va veure, es va acostar a mi, mirant-me descaradament amb un gran somriure fent comentaris murris…que si la meva cara de principiant… que si el perill de les cames… i donant-me consells molt loquaços sobre el local…

En fi…vaig enganxar-me amb aquest estil, tan de tornada de tot.

Quedàvem per anar a sopar…pagava les sortides per anar-nos-en de festa…vam fer diversos viatges…realment ell em va ensenyar a ser una dona molt femenina, tot i que jo era tremendament pràctica.

Recordo que tenia un apartament maquíssim amb una banyera immensa i una música espectacular…el sexe amb ell va ser un descobriment cada vegada més excitant i em moria per veure’l udolar de plaer .

No hi va haver un lloc on no ho féssim…em passava el dia demanant consells eròtics a les meves companyes de la barra per sorprendre’l i el que al principi era un joc on jo m’ho passava pipa.

Va passar a ser un desig incontrolable d’estar-hi tot el dia enganxada (sol passar que amb homes que tenen tanta vocació de prínceps blaus, aquest és just el moment on s’acaba la història).

Un bon dia va arribar al local , una noia nova que a més era stripper: imatge exòtica, més o menys 1,80 , rubíssima, putoníssima i guapíssima…i és clar… normal que se la mirés.

Ell va començar a tenir viatges imprevistos, una feina súper complicada, no era tan afectuosa… argumentava la quantitat de situacions problemàtiques que li sorgien i que provocaven que no tingués ni un lloc per veure’ns últimament (em va sonar a excusa de porter).

Quan parlava amb ell, no era capaç de preguntar-li què era evident per a tothom, i… en fi… ens vam anar distanciant…

Estava molt trist perquè no entenia aquest canvi tan radical.

Em sentia expulsada del paradís sense cap explicació…i no podia assumir el fet de no veure’l més. Volia que em digués alguna cosa, per no sentir-me com qui espera un tren en via morta…

Fins que una de les noies em va dir…però maca no t’adones que quan ell no ve…”la bombi” tampoc??….normal!! a Paco li agrada la novetat i com és així de pijo, no es conforma a pagar una pols… vol sentir que enamora… i clar et puja al cel, t’adora com si fossis una deessa, després en troba una altra que li fa “tilí” i baixes en picat.

Paco és un gran seductor i per no donar-te el pal de dir-te que n’agrada una altra…fa fent aquests jocets “del gat i el ratolí” perquè et cansis tu. Però bé…no et preocupis que oncles n’hi ha molts i al cap ia la fi, dubto que aquesta sigui la seva dona definitiva. A ell li agrada fer mitges…ja saps!!…

I donant-me un copet a l’esquena em va dir:

Aprèn, mona, que aquest és un lloc de pas per a ells, i per a nosaltres també ho hauria de ser…i això que l’amor es troba a qualsevol lloc…almenys en aquest carrer no és així…

L’amor es busca quan ho necessitem i aquí només es busca diversió, somnis i entreteniment, ho saps?… doncs no ho oblidis.

Em vaig quedar feta merda i vaig despertar de la meva pel·lícula tipus “pretty woman”. Vaig entendre que ell em veia com un lligat passat al qual “adorava però…..» quina ximpleria!!!…

Després d’un bon temps…i després d’haver estalviat prou me’n vaig anar del local deixant enrere, records, anècdotes i històries…entre elles aquesta, encara que no totes amb un final tan mediocre.

Volia tornar a estudiar i acabar temes, però ja m’havia acostumat a la independència i el rotllo de la família, encara que els volia moltíssim, no em venia de gust res.

Vaig decidir que el meu futur, que sempre m’havia angoixat força, ho havia de plantejar des de les meves pròpies vivències i que les idees preconcebudes de la societat només em portaven a asfixiar-me com quan vivia amb la meva família i anhelava la meva llibertat, oa enganyar-me com amb Paco.

Som un munt de persones en aquest món tractant de fer-nos la vida suportable i còmoda i no és fàcil saber què és el millor per a nosaltres i per als altres, per la qual cosa vaig decidir fer sempre el que JO considerés que em convenia o venia de gust sense molestar a ningú, però sense esperar que ningú ompli aquesta part de seguretat, alegria i esperança…

No ho sé? Crida’l viure amb autonomia.

Ara sóc escort a temps parcial… i encara que em queda encara un any per acabar els meus estudis, ja estic fent plans per al meu futur i la veritat, ho porto molt bé…

Als meus clients els assumeixo com a amics que faig gaudir i ells a mi, sense buscar més complicacions.

Intento tenir sempre clar que ni ells em defineixen a mi, ni jo sóc ningú per definir-los a ells.

Compartim una estona de plaer que ens satisfà a tots dos, cadascun pels seus motius.

Assumir la meva pròpia història m’ha fet més segura, i procuro gaudir de tot el que faig, així que quan sento que alguna cosa no funciona o no m’agrada “no ho faig”, procuro fer sempre el que la meva intuïció em diu que he de fer: almenys si m’equivoco tinc el consol que a més que he viscut, he après.

Aquesta és la meva història: la que explica com vaig arribar a ser el que: sóc una escort , perquè així jo ho vull….